El preu de ser els primers

Corea del Sud obté les màximes puntuacions en l'estudi de referència mundial sobre l'educació, l'informe Pisa. Com ho aconsegueix?

A Corea del Sud, vuit de cada deu estudiants aconsegueixen arribar a la universitat. Tot un rècord mundial corroborat per l'estudi de referència internacional en matèria d'educació, l'informe Pisa, en què el país sud-coreà obté les millors notes.

Però com aconsegueix Corea del Sud escalar fins als llocs de privilegi mundials en matèria d'educació?

L'auoexigència portada al límit s'ha imposat a tota la xarxa educativa del país. La jornada lectiva no acaba quan finalitzen les classes; es prolonga moltes hores més. Són majoria els alumnes que es veuen obligats a estudiar a les instal.lacions de la seva escola pública fins a les onze de la nit per poder estar a l'alçada de les exigències dels seus professors. Una jornada educativa de 14 hores. Nens i nenes de 10 anys es veu obligats a fer els deures fins a les deu de la nit.

L'exigència de tot el sistema ha arrelat entre els pares, que tracten de pal.liar les mancances que diuen trobar en el sistema públic d'ensenyament amb multitud de classes particulars. Les hagwon, com es denominen aquestes classes extraescolars de reforç, han experimentat un boom a tot el país i els pares les contracten no tant per complementar un aprenentatge insuficient sinó per tractar que els seus fills obtinguin les notes més altes. De fet, allò que comença per unes quantes classes particulars sovint es converteix en un curs complet que costa a les famílies 500 euros de mitjana.

Sun Min, una de les professores d'institut que surt en el reportatge “el preu de ser els primers” de tv3, lamenta que les hagwon hagin esdevingut una fórmula d'aprenentatge "amb embut" i que els nens ocupin amb un treball incessant les hores en què s'haurien d'esbravar i divertir.

Fa setanta anys, set de cada deu coreans no sabien llegir ni escriure. Actualment, la taxa d'analfabetisme és gairebé nul·la i aquests set estudiants (vuit, de fet) ara van a la Universitat. El canvi és brutal i el sistema sembla funcionar , però al preu, almenys avui en dia, es que els nens sacrifiquin la seva infància. No només això: els alumnes més fràgils no poden suportar aquesta pressió i, des de fa deu anys, les xifres de nois i noies amb depressió, estrès i trastorns del son s'han disparat.

Es tracta d’un sistema educatiu molt diferent al nostre que obté bons resultats escolars però representa un sacrifici espectacular per a pares i fills. De veritat podem considerar que aquest sistema funciona? 

Andrea Casas

Mònica Llavador